Querer sostener-te
la imposibilidad del abrazo
se hunde la tierra a mi paso

La huida de las palabras
justo en el quicio del abismo

Más allá de esas cuatro paredes
de sus ojos azules
de sus cuatro bracitos
Más allá de vuestras sangres
de vuestras pieles

De verdad, amigo, sólo el invierno

A Vík, a Alberto, a Vane, a Papá, a tantos cuantos miran ahora a sus adentros...
En compañía

RÉQUIEM por los trabajadores

Huestes de ángeles imperiofollados

recogen a los trabajadores del mundo

se arrojan tierra a los ojos

Hoy se firma el Acta de Defunción del siglo XXI

No voy a hablar. Lo prometo

No gritaré

No levantaré banderas

ni haré sonar trompetas de guerra

No volveré a llamarles camarada

ni siquiera compañera

¿Qué acaso compartimos el pan?

Ya no hay nada que decir

Puta me entrego.

Mis manos. Mis hombros.

Mis piernas.

Mi cabeza. Mi sexo

Yo ya no soy yo.

Soy tu mano de obra...

Hazme lo que quieras

Alicia Martínez

HOY VER: http://www.kaosenlared.net/

Supervivent, un poema de Eduard Ramírez

Eduard Ramírez és un paio encantador. Això diu ell, almenys. Amb l’esperança probable d’introduir el tema entre els continguts del discurs. O en la perspectiva del diàleg, que com ja implica la vostra interlocució, resta encara oberta. D’altra banda, Ramírez Comeig nasqué dignament a la ciutat de València l’any 1972. Més tard, entre bregues i il·lusions rodaires, es llicencià en filosofia per la Universitat de València. A més a més, és germà fundador de la Confraria del Bon Beure, i ha participat d’altres iniciatives associatives. Pel que fa a publicacions, té els poemaris Del renou i del descans (2001) i Trànsits Nord (2005), així com la coordinació del llibre Els estudiants prenem part: associacionisme i voluntariat a la UVEG (2002). També ha estat inclòs en algunes antologies, i col·labora al suplement Posdata (del diari Levante-EMV), les revistes Lletres Valencianes, El Temps, Pensat i fet, Universitar i d’altres.

SUPERVIVENT


Malat com estic de vida
les consciències tranquil-les
no em donen cap garantia,
pitjor amb les envanides
que enceten massa perills;
hui mateix m'esporgaré
sense volença a guarirme.


No serà avui quan assoliré cims
ni saons, però sí cremaré
l'enyor amb les branques malaltisses
i un poc més romandré supervivent.


Hui, m'esporgaré, doncs:
el somni de reviure
avança indiferent
al degoteig de sang.

Eduard Ramírez

Mi calle

Dejar de remar para cobrar la avaricia
No cesa de deletrear su nombre
para no olvidar de dónde vino
Los días malos han llegado

ya nadie tiene monedas para darle